Jo ja he mort un cop

Jo ja he mort un cop, va ser per una dona. Una dona a qui podia haver estimat fins a la mort, una dona que podia haver estat el meu altre jo, una dona a qui donar-ho tot, per primera vegada vaig coneixer una dona que valia la pena, em va agradar. Però res no dura eternament, va marxar, i em vaig quedar sol, lluitant aferrisadament contra l'amarga soletat.

L'únic que faig d'ençà que s'en va anar es comprovar que encara no estic mort, mirant el passat amb un ull i el present amb l'altre, intentant que els meus records no em matin. M'esforço tan com puc per recuperar aquell àngel, pero és tan irreal la seva tornada que l'únic que em queda és refugiarme en un altre mòn, si no hi és tampoc val la pena, era la meva revolució, ara tan sols queden desferres d'aquells temps.

Vaig arrivar lluny, i al seguir endavant sense tu, m'he perdut, tots els camins em semblen iguals, llargs, insoportables...i tristos. Per qué no vem poder fugir els dos, va ser tot molt precipitat, i et vaig perdre pel camí, despres ja no vas voler la meva ma.

Mai havia cregut amb tanta força en algú, mai havia sentit amb tanta sinceritat, i per descomptat, mai havia estimat amb tanta força. Eres l'única cosa de la qual mai havia dubtat, mai havia estat tan segur.

Però les coses acaben morint, i jo vaig morir aquella tarda.