Ángeles sintéticos

No eras su hijo predilecto, si alguna vez tuvieron alguno. Te quisieron igual que a tu hermana, te dieron una infancia feliz. Te inculcaron sus valores, te educaron cuidadosamente, dieron rienda suelta a tu imaginación y te ayudaron a forjar tu yo del mañana.

¿Qué cojones salió mal en todo este proyecto? Bueno, nada la verdad. Llevo tiempo buscando una explicación y nada parece más acertado que el azar. Todos tenemos una parte de creación propia, escrita en los genes y bueno, la mía debe ser negra como la noche.

Qué quiero decir con estos dos primero párrafos vacíos con las mismas palabras de siempre, simple, una reunión con unas viejas amigas. Esas que siempre me daban paz química mientras se burlaban de mi. Los médicos y sus diagnósticos  el alma no se cura con fármacos ni con palabras de manual. Se cura con amor y lo único que aportan esas pastillas es sexo sucio.

Pero te hacen dormir. Si, me hacen dormir, y me dejan insensible. No me quitan el dolor pero me ahogan el pecho y, poco a poco me deshumanizan más. Que si, que todos sabíamos que tarde o temprano volvería a pasar, he aguantado mucho, he sido muy fuerte a lo largo de todos estos años. He superado y manejado situaciones con una frialdad sorprendente y, sobretodo, con sentido común. Pero lo sabíamos, no podía esconderme tanto tiempo, había lastre que soltar aunque ha escogido el momento más inoportuno.

Una mala racha tan larga no podía acabar con una alegría sino con una vuelta al origen. De vuelta al pozo de paredes viscosas, otra ves a trepar hasta la luz con las heridas abiertas. La diferencia es que esta vez sigo creyendo en la esperanza, no se, en algo.

Vestido azul

Toma mi mano y coge tu vestido azul pequeña, que vamos a emprender un largo viaje. Pasaremos por todo tipo de penalidades y alegrías y, muchas veces las sendas se volverán intransitables. El tiempo no acompañará pero no te preocupes, yo estaré ahí.

El miedo, las dudas, la fatiga y a veces la desidia nos atacarán pero eso es normal, yo se que tú eres fuerte y no dejarás que te lastimen. Pero si alguna vez te superan no pasa nada, puedes volver a donde yo estaré, sentado, a un lado del camino.

Cuando te asustes, pequeña, no te vayas sola. Los caminos se volverán paredes de cristales rotos pero no pasa nada. Deja que te suba en mi espalda y mientras trepo con las manos desnudas, tú sueña plácidamente mientras que tus cabellos mecidos por el aire escriben poemas, en mi espalda.

Como ves, no es un camino fácil pero si queda llama en tu corazón sabremos donde van nuestros pasos. No tengas miedo, toma mi mano y adelante.

Sábanas

Camas que parecen prisiones, días que pareen castigos y el reloj que no para de sonar. Seguir o no seguir, esa es la cuestión. Me había hecho fuerte creyendo que ahora había vuelto más fuerte y en parte, era verdad. Sencillamente no contaba con una cosa y es que a veces, los problemas también se vuelven más fuertes.

Desde hace ya unos años tomé la determinación de no dejarme dominar por los temores del pasado y no, no me he olvidado, sencillamente cometí lo que podríamos llamarlo error, aunque no lo es pero así se entiende mejor.

Cuando avanzas sin nada que perder nada te afecta, es un arma de doble filo. Sacrificas una felicidad mayor por una estabilidad sin sorpresas, parecía un trato bastante justo, al principio. Sin embargo, las sorpresas hacen juicio a su nombre y aparecen cuando menos te lo esperas. No digo que fuera malo, todo lo contrario, pero no tuve el cuidado que debiera.

No ha sido fácil volver a casa, tenía muchas razones para irme y muy pocas para quedarme. Cambió, es cierto, pero ahora ya no importa. ¿Como puede un animal humano acostumbrarse al juego llamado vida? La torpeza se ha convertido en el estigma que ni con sangre he borrado todavía.

Sin embargo, quiero creer en la esperanza. Sigo buscando y buscando algo que por fin me ayude a romper con esas cadenas que con el tiempo se han hecho más pesadas y que ha sido un error creer que no estaban. Algún día me desharé de ellas, hay muchas maneras y quien sabe qué pasará. Desde hace unos días, salir de la cama se ha convertido en un acto de fe. 

Ulls marrons

Les nits d'estiu m'encanten. Caloroses, humides, llargues i de tant en tant animades per les brises estivals que fan encara més senzill el moment. Aquestes nits ara han passat a ser part de mi d'una manera especial. Encara és d'hora per a fer una valoració però malauradament puc afirmar que s'han quedat gravades en la meva persona.

La vida està farcida de capricis del destí i no hi ha cap més perillós que els que l'amor prepara. No hi ha res mésperillós que tenir davant tot allò que has buscat, tret dels teus somnis i dotat amb un somriure capaç d'arrencar les males herbes més antigues del fons de l'ànima.

Una nit d'estiu va arribar per a quedar-se per sempre més en el record. Les histories, com la vida real, van més enllà del punt i final. Només hi ha un punt i final i és igual per a tothom, abans, tot és possible. Aquesta incertesa ens deixa a les mans de l'atzar que per desgracia, no sempre juga en favor nostre.

Allà estava ella, quasi com si fos un somni o un producte de la meva ment embriagada per l'alcohol barat de les festes de poble. Fos el que fos, no semblava d'aquest món, no podia ser-ho. Després de fugir a l'altre punta del món resulta que tot el que cercava estava al costat de casa mateix, una de les moltes ironies que adornen la meva vida. L'hauríeu de sentir parlar, és la veu més dolça que he sentit mai i els seus ulls, irrepetibles amb una petita Lluna que mira directament dins l'anima. 

Mai he sigut un noi gaire espavilat en el que a amor es refereix, aquest cop no ha estat cap excepció tampoc i així va anar, digne d'un adolescent. Curiosament tot al seu costat em semblava el primer cop i em comportava enconsonància a aquest pensaments. Potser vaig anar massa lent però creia que tota cautela era poca. No se com hauria reaccionat d'haver-la espantat.

Així van anar passant els dies. No hi havia millor moment que les petites visites que em feia. Aquells pocs minuts eren el que més esperava de la setmana. Un petó a la galta, agafar-li la mà, fer-la riure, estar amb ella.M'emplenava, no sabia per què però ho feia i encara em sorprenc, jo, que havia dit que no m'obriria a ningú en molt de temps però bé, capricis del destí.

Després va venir la nit freda, on per fi la vaig besar. Allà ja no hi havia marxa enrere, vaig quedar totalment encisat però no em va importar. Recordo com em va dir que m'esperés, em va agafar la mà i els nostres llavis es van trobar. 

Diuen que aquesta vida no només es basa en viure sinó en trobar el motiu de la teva existència. Tots hem de tenir alguna cosa per la que lluitar i sovint, els camins son massa llargs com per fer-los sols. L'estadi últim de la felicitat es troba en l'amor i d'això ens alimentem. Viure la vida està bé, lluitar pels teus somnis és el nostre deure però tot això és més fàcil quan pots compartir-ho. No cal que digui que passava pel meu cap quan era aprop seu.

Van anar passant els dies, creixent les ganes i naixent els records. Semblava una història de conte, d'aquelles pures que sembla que hagin de durar per sempre. Però fins aquí, estimats lectors, ja sabem que res és etern i l'amor menys.

Son moltes les hipòtesis que em ballen dins del cap però cap explica res. La distancia, les confusions, l'atzar no ho se, no crec que pugui comprendre-ho mai però tal com va venir, va marxar. Aquells ulls, aquell somriure, les seves mans suaus ara eren freds com el vidre i tallants com l'acer. L'esperança és com una espelma enmig d'una corrent d'aire, mai saps quan s'apagarà.

Un no es fa la idea d'abandonar allò pel que ha esperat pacientment. Aquells ulls als quals vaig deixar entrar fins als racons més foscos ja no em mirarien mes. Quan passen coses d'aquest estil no es d'estranyar sentir consells com "Ara has de recordar com era la teva vida abans d'ella". Sempre cau. Precisament és la vida d'abans el que porto evitant repetir des de ja fa molt de temps.

Ens anem fent grans i anem aprenent però els ocells del cap son complicats de fer volar. Feia moltíssim temps que ningú em transmetia tant amb tan poc. De ser el centre de la meva alegria a quedar-se en el no res més absolut. Potser la vaig somiar, potser un dona com ella no està feta per gent com jo i ja no parlem de si mai la vaig merèixer.

Sempre queda l'esperança dels idiotes. Aquella que mai ningú ha vist però que molts ens hi aferrem cegament. No vull haver de passar una altre pàgina del llibre, n'estic fart. Jo només vull fer el meu somni realitat.