El problema és que crec que era la meva dona. No vull mirar-la i dir amb orgull "va haver-hi un temps en que aquella noia d'allà va ser la meva noia" no vull. Em costa acceptar que ja no hi és, em costa deixar-la marxar del meu cap. M'he convertit un esclau dels seus records i crema, crema molt.
Vaig intentar fer-la sentir tan bé com vaig poder, almenys sempre ho vaig intentar. No puc esperar miracles, tampoc puc fer reviure els morts. malgrat tot, em nego a acceptar-ho. M'ho nego, no vull, no fins que em mori. Sempre que em quedin forces seguiré amb aquesta maleïda esperança, amb aquesta maledicció.
No és agradable renunciar a tot allò que et fa feliç. Lligat de peus i mans, contemples el trist espectacle sense fer res. No pots i quan més et resisteixes, més t'esgarrinxes la pell amb les cordes que t'aguanten. Cordes o filferros, el cas és que només t'acompanya un dolor glaçat. L'únic que et queda per beure son les amargues llàgrimes i L'únic que escoltes és el silenci.
Fred, pols i un camí de miralls trencats. No hi ha reflexes ni respostes. No hi ha res de res. Però sempre aixeco la vista i miro al cel, expectant, esperant.
