Quien lo iba a decir... Esa persona tan "alegre i llena de vida".Todo mentira, yo simepre me ocultaba bajo una mascara inestable de sonrisa cordial para achacar las voces que corrian sobre mi...
Era una mañana, la que me encontraron en la ventana de mi habitacion con la mirada perdida en el horizonte de un cielo emmarañado , la siave brisa rodeaba mi suave cuerpo inerte y sobre mi mano derecha ya sin fuerzas sujetaba un cuhillo manchado de sangre con el qual habia puesto fin a mi vida con un gracil corte en mi muñeca izquierda, aun puedo sentir el frio metal deslizandose i hundiendose en mi carne para poner fin a mi vida con una fuente roja, aun recuerdo como veia que todo lo que habia vivido, sentido, odiado, amado se acumulaba en un charco rojo, podia sentir la sangre gotear lentamente por el brazo, era una sensacion agradable pues ese calor me reconfortaba en esa fria mañana que cada vez se hacia mas distante, en mi cara notaba como caian con pereza mis ultimas lagrimas, pero estas no eran de pena si no de algria, alegria por dejar este mundo
En una vida en la que reina la soledad, ¿quien llora oy por ti?
1 comentario:
Hay, xavi, xavi, he llegit més d´un cop aquest bloc, llegint paraules que per mi són molt familiars, he llegit aquesta història, "sueño" en dius... Quan vas escriure això. Què feia jo? Vivint la meva recuperada vida, anant cada tarda al bracafé amb els amics, a parlar i riure. Ni tan sols et coneixa, ni tan sols savia que existies, que hi havia algú que ha patit més que jo. No savia de la teva existència. Encara haurien de passar dos anys.
Dos anys encara, per agafar forces i recuperar vells somnis... Diguem-ne casualitat, diguem-ne Destí, dos anys van passar i els nostres camins es van creure aquell nadal del 2007, quan darrera teu em vaig quedar sol, sense companys de classe amb qui parlar. T´havia vist a fora, escoltant música, mai havia parlat amb tu, aquell últim dia de classe, no sé per que, bueno, si veint-me sol vaig decidir canviar-me de lloc. Podria haver triat qualsevol lloc, al costat del Saül, del Guillem o del Tomàs, però vaig possar-me al costat del Jordi, vaig possar-me a la primera fila, si estaves al meu costat. Era mitjans de desembre, feiem classe, què facil era l´arimasu comparat amb els moraus i agerus d´aquest any. Vaig mirar de reüll el que escribies i havies començat a escriure en kanjis. Llavors vaig pensar "quina màquina". Ja veus, havies escrit Yamada o Ueda, ves quina tonteria. Van pasar dos classes més, els examens trimestrals, els kanjis, el bunpoo, i ens van donar les notes. I a l´entrada de l´escola vaig veure que entreves, encara no havien parlat gaire. Va passar el nadal, el nou any. Vam tornar a classe, vaig tornar-me a seure al devant, el jordi ja no va venir més. Llavors amb el nou any vam començar a parlar, a fer exercicis orals a classe, vaig començar a "barallar-me" amb la Mercedes. Potser no ho recordes. Jo si. Potser has oblidat els diumenges a l´Starbuck d´urquinaona on practicaven gramàtica tots tres. Aquestes petites coses, aquestes futeses o vanalitats són les que fan que m´enamori de la vida, que la vulgui continuar, perquè mai, mai saps a qui pots trovar, a qui arribaràs a conèixer, a qui estimaràs. Vull dir-te que a mi la vida també m´ha tractat malament. He hagut d´abandonar molts somnis i il.lusions. Però mai em rendiré.
Potser ara no t´adonis comte, però
pensa una mica en el futur, mira´m a mi, fa 9 anys estava destroçat, fet una merda, i ara potser tinc la oportunitat d´ajudar algú, de canviar-li la vida, de veure les petites coses bones que té la vida. Mai saps a qui et trobaràs, no ho saps, no el coneixes, no saps de la seva existència fins que la coneixes. Llavors, tot, tot agafa sentit.
Si fa 9 anys hagués decidit deixar aquesta vida, m´hauria perdut moltes coses, el somriure del meu nebot, el treballar amb mon germà,
gent fantàstica que no hauria conegut mai, gent que tu coneixes i gent que no. M´hauria perdut, les classes de japonès, les tardes al bracafé amb els amics, els diumenges de dinar a glòries, no hauria conegut ni a l´Isma, ni al Pau. No m´hauria retrobat amb molta gent. No t´hauria conegut, ni a tu ni a la Mercedes. M´hauria perdut tantes coses... Pensa-hi, pensa-hi, sé que la vida em portarà coses dolentes, però les coses bones que te fa que vulgui viure dia a dia, amb il.lusió i tranquil.litat, encara que un dia ho vegi tot negre. Solament pensar en tornar a veure la gent que estimo, que em són importants fa que comenci el dia amb un gran somriure.
No et rendeixis mai, perque si ho fas et perdràs moltes coses. No més per això val la pena continuar.
Publicar un comentario